Cloenda

Tancam un curs més. És emocionant, acabar feines, celebrar, recollir diplomes, sopar amb companys, comentar "Mujeres" amb el grup de "dones sàvies"... recitar "Canto General" al Club de Lectors de la biblioteca, sonar als passacarrers de Deià i Son Marroig, participar a la crida internacional de "Històries per canviar el Món" al poble de Sant Joan que tant m'agrada, poder convidar als meus amics mallorquins al darrer assaig de la coral de Casa Cantàbria (i al soparillo, és clar....)...
De totes les activitats d'aquest mes de juny, potser la més impactant hagi estat  l'homenatge a Galeano dins de la presó. El violí de na Bárbara va sonar amb emoció i amb alegria, acompanyant unes lectures -molt ben triades- amb la participació de vegades nerviosa, sempre emocionada del grup d'interns que formen un programa de rehabilitació de drogodependència, apartats de la resta dels més de mil internats al Centre Penitenciari  de Palma.
Ningú era de l'Uruguai, tampoc hi havia argentins, de Colombia i Ecuador algú... potser, en començar,  ningú sabia qui era Galeano, però tots varen reflexionar, somriure i en alguna ocasió plorar, amb els seus escrits.
Tampoc semblava que hagessin sentir parlar mai de Rigoberta Menchú, Mercedes Landa o de Concepción Arenal però el nostre missatge intentava situar-les com si fossin algú proper, important a la seva vida, que les escrivia una carta. Directa al seu cor.
I tots, també els educadors varen gaudir amb "Los sueños de Helena" i amb les il·lustracions d'Isidre Ferrer, per aprendre a valorar i estimar els llibres també per la seva presentació... .
Quasi tots havien llegit ja el contingut d'un sobre o dos en veu alta, quan la lectura del 26 de juny de "Los hijos de los días" ens va obrir una nova ronda de participació. Tots volien saber què havia escrit Eduardo Galeano, primer el dia del seu aniversari, després altres dies significatius... i a dues veus, ells i jo, amb una colzadeta carinyosa ens repartíem els paràgrafs perquè la lectura fos més clara i l'atenció no decaigués, que és una tàctica fantàstica dins de les  activitats escolars... .
A prop de dues hores va durar l'activitat malgrat l'aula era petita i l'aire condicionat no ens refredava als cinquanta que estàvem reunits. Clar que allà no importa mirar massa el rellotge.
Llàstima no tenir ni una sola foto! (estan prohibides... com vàrem llegir a les presons de les dictadures uruguaies no es podien fer dibuixos d'ocells...). Les instal·lacions de la presó són magnífiques, els jardins cuidats i uns murals de pintura que no he trobat ni als IES d'especialitat artística... Duim quatre cursos que fent activitats allà, i na Bárbara i jo no teníem ni una foto a l'exterior. Avui l'enganxarem a les paraules d'agraïment plasmades al meu llibre de firmes... .

No hay comentarios: